Carrito
0 productes
Veure cistella
Història d’una rulot - Pau Faus

Al juliol del 2009 es va presentar el resultat del taller ‘We Can Xalant: Laboratori d’arquitectures nòmades i autoconstrucció’. Va ser a la jornada de portes obertes que, com cada estiu, servia per tancar el curs del centre Can Xalant de Mataró. Pels membres de l’equip que vam idear i coordinar aquell projecte (Lucas Gilardi i Gustavo Diéguez del col·lectiu a77 de Buenos Aires, Cristina Riera de Trànsit Projectes i un servidor) es tractava d’una celebració més que justificada. Es tancava així un intens procés de treball de més de vuit mesos que va comptar amb la participació d’una àmplia varietat d’artistes, agents locals i col·lectius veïnals. L’objectiu de ‘We Can Xalant‘ era construir un nou pavelló al pati de Can Xalant, aprofitant al màxim les restes de l’antiga obra ‘Xiringuito Mataró‘ de Tadashi Kawamata, incendiada i destruïda parcialment un any enrere. Però la gran novetat que el projecte presentava era sens dubte la CX-R (Can Xalant-Rulot ), una pròtesi nòmada incorporada al conjunt que permetria al centre ampliar el seu radi d’acció dins l’espai públic .

 

Quatre anys i mig després, i amb motiu de la controvertida exposició ‘Un dilema. L’art contemporani i la inversió en la incertesa‘ al centre Arts Santa Mònica de Barcelona, aquesta rulot va recobrar novament un protagonisme. La seva privilegiada ubicació dins de la mostra (a la terrassa del centre, als peus de la Rambla de Barcelona) la va convertir en el focus de diversos debats sobre la pertinència d’una exposició que va molestar profundament un ampli sector de les arts visuals de Catalunya. La CX-R va ser exhibida en aquesta terrassa més de dos mesos fins que, el passat 19 de gener, una enorme grua la va dipositar de nou sobre el camió que la retornaria al dipòsit municipal on es troba emmagatzemada. Moltes coses han canviat des d’aquell estiu del 2009. És per això que he cregut oportú recordar ara els orígens, i part del recorregut, d’aquesta petita rulot groga. Confio que la seva biografia -vinculada inevitablement al destí de Can Xalant- serveixi per entendre millor tot el que ha passat en els darrers mesos.

 

CXR1

La futura CX-R a un càmping de la Costa Brava (Març 2009)

CXR2-

La rulot durant el taller ‘We Can Xalant’ (Juliol 2009)

 

La història es remunta a principis del 2009. En aquell moment, des de l’equip responsable del projecte ‘We Can Xalant‘ ja portàvem vàries setmanes treballant en l’encàrrec. Haviem pres ja algunes decisions bàsiques, entre elles la de treballar exclusivament amb materials reciclats. Però allò que centrava per aquelles dates els nostres debats era la formalització de la pròtesi nòmada. Vam començar -inevitablement- imaginant estranys i sofisticats artefactes mòbils, més influenciats pels nostres admirats Archigram que pel sentit comú. Progressivament, i mentre totes aquelles idees queien pel seu propi pes, vam entendre que la pròtesi nòmada que necessitava Can Xalant no havia de ser “una carrossa” que requerís contínuament de grues, camions o permisos especials per circular. Ben al contrari: el seu èxit havia de raure en la seva autonomia, en la seva llibertat de moviments per l’espai públic. La llista de candidats es va reduir de cop i va sorgir la idea de la rulot. Després de les pertinents indagacions, vam descobrir que les rulots de menys de 750 kg eren les que oferien un grau d’autonomia més gran, ja que no necessiten ni matriculació pròpia ni assegurança obligatòria, només han de passar la ITV una sola vegada i qualsevol vehicle (amb un acoblament instal·lat i un duplicat de la matrícula) les pot transportar.

 

Vam iniciar així la recerca d’una rulot bona, bonica, barata i lleugera. Gràcies a la nostra col·laboració amb l’empresa Arca del Maresme (responsable de la planta de reciclatge veïna a Can Xalant, d’on acabaríem traient tots els materials per al projecte) vam aconseguir el contacte d’un càmping de la Costa Brava. Semblava ser que el seu propietari acumulava diverses rulots velles que estava disposat a vendre a bon preu. Eren rulots abandonades com a moneda de canvi per clients que, al final de l’estiu, no van poder pagar allò establert. D’allà va sortir la nostra pròtesi nòmada, més tard batejada solemnement com a CX-R. Un bonic exemplar de la desapareguda marca belga Caravan De Reu, fabricat al 1969 i que, evidentment, no tenia cap paper en regla.

 

El llarg i difícil procés que va comportar “dotar d’autonomia” -en diuen “legalitzar”- aquella petita rulot, va suposar, segons el meu parer, la principal fita del projecte. Va ser allà on la ferma decisió de treballar exclusivament amb materials reciclats es va enfrontar a la complexitat legal que això pot arribar a implicar. Qui hagi intentat adequar un vehicle de més de 40 anys d’antiguitat a la normativa actual entendrà el que vull dir. Els ajustos i els documents necessaris per assolir-ho són incomptables, entre ells -i no és broma- una homologació del mateix Instituto Nacional de Técnica Aéreo-Espacial. Finalment, i després de superar amb èxit la Inspecció Tècnica del Vehicle (últim escull de tot aquest procés), vam obtenir la tan anhelada legalització.

 

CXR3

Homologació del Instituto Nacional de Técnica Aéreo-Espacial (Setembre 2009)

Image

Fitxa Tècnica del Vehicle/ITV (Octubre 2009)

 

Després d’aquell estiu del 2009, la CX-R va iniciar el seu camí. Durant els anys que van seguir, la nova pròtesi nòmada de Can Xalant va ser interpretada i utilitzada de formes molt diverses. Va ser espai expositiu, residència artística, escenari de concerts, aula escolar, sala de reunions, oficina mòbil, anunci ambulant i projector de cinema, entre d’altres exemples. També la seva llibertat de moviments i la seva capacitat d’interacció es van poder posar a prova en diversos contextos. Així, per exemple, mentre a la tardor del 2009 la CX-R itinerava per diversos instituts de Mataró amb la proposta artístico-educativa ‘Zona Intrusa 3‘ (Oriol Fontdevila i La Fundició), l’estiu del 2011 aquella mateixa rulot recorria tres mil quilòmetres per la costa mediterrània amb la meravellosa exploració ‘Càmping , caravàning, architecturing‘ (Miquel Ollé i Sofia Mataix).

 

Amb el pas del temps, la CX-R va acabar convertint-se en la imatge més identificativa de Can Xalant. En la seva icona. Tot i que aquest mèrit, evidentment, no li pertocava a ella. La rulot no feia altre cosa que reafirmar els principals objectius del centre: l’aposta per la producció, la vocació de servei públic i la recerca de noves formes d’interacció fora dels límits convencionals de l’art. Però, malgrat que Can Xalant va complir sobradament tots aquests objectius, el trist final que va viure el centre és conegut per tots.

 

CXR5-

La CX-R pels carrers de Mataró (Novembre 2009)

CXR6

Projecte ‘Camping, caravaning, architecturing’ (Agost 2011)

 

A finals del 2010, la dreta catalana va guanyar les eleccions autonòmiques i va substituir a la coalició d’esquerres que havia governat Catalunya els darrers set anys. El tomb ideològic es va confirmar, un any després, a les eleccions municipals del 2011. La dreta va guanyar de nou i va accedir als principals ajuntaments de Catalunya, entre ells el de Mataró. Al 2012, el nou consistori de Mataró va anunciar el tancament de Can Xalant per a finals d’any. Tot i que la mesura es va emmarcar dins el context generalitzat de retallades pressupostàries, el rerefons era clarament ideològic. La decisió estava presa feia temps, ben madurada durant els llargs anys d’oposició, tant local com autonòmica. A l’habitual destrucció del llegat aliè que aquests relleus ideològics solen provocar, aquí se li va afegir una ferma determinació per eradicar l’autonomia conquerida (en els darrers anys) per alguns centres d’art.

 

Aquesta nova política cultural generalitzada va provocar un creixent malestar dins el sector. A la mort anunciada de Can Xalant, se li van sumar altres centres on el futur també era incert. La gota que va semblar fer vessar el got va ser el tancament fulminant, al febrer del 2012, de l’Espai ZER01 d’Olot (un altre municipi que va viure un relleu ideològic després de dotze anys de govern d’esquerres). Davant la indignació unànime del sector, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va anunciar, al març del 2012, la creació i l’impuls de la “nova” xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya. La inclusió de Can Xalant, entre els vuit centres que conformaven la xarxa, va convidar novament a l’optimisme. Aquell dia, la nova directora de la xarxa de centres, Conxita Oliver, va afirmar: “Tots aquests centres són i fan xarxa, no se’n deixarà cap de banda”. Però nou mesos més tard, i davant l’absoluta indiferència de la Generalitat, l’ajuntament de Mataró va executar el tancament de Can Xalant. Actualment, la resta de centres de la xarxa sobreviu a base de retallades, canvis de direcció o períodes indefinits d’inactivitat.

 

Després del desmantellament de Can Xalant, el projecte ‘We Can Xalant‘ va quedar inicialment en estat d’abandonament, fins que, a mitjans del 2013, va acabar sent enderrocat. Mentre part del material es va llençar a les escombraries –o potser va tornar a la planta de reciclatge veïna-, alguns elements del projecte van sobreviure i es van traslladar a un magatzem municipal. Entre ells hi havia, afortunadament, la CX-R i els seus preuats permisos de circulació.

 

CXR7

El projecte ‘We Can Xalant’ amb el centre tancat (Abril 2013)

CXR8

La CX-R a la terrassa del Santa Mònica (Desembre 2013)

 

El 19 de novembre del 2013, la CX-R va reaparèixer en escena. El motiu del seu retorn va ser la ja esmentada mostra ‘Un dilema. L’art contemporani i la inversió en la incertesa‘ al centre Arts Santa Mònica de Barcelona, una àmplia i variada selecció de treballs sorgits, durant els darrers anys, de la xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya. L’exposició portava el segell del Departament de Cultura de la Generalitat. Pocs dies abans de la inauguració, el conseller Mascarell va aparèixer -novament- i va declarar que “la xarxa de centres està més viva que mai”. Aquesta afirmació va exasperar -novament- a gran part del sector de les arts visuals, coneixedor de primera mà de l’estat ruïnós de la suposada xarxa. Però aquesta vegada, no només el govern (responsable d’aquesta penosa situació) va indignar al sector apropiant-se el mèrit d’un llegat que no li pertanyia, sinó que, per acabar-ho d’arrodonir, el comissari de la mostra ens va descol·locar a tots equiparant la incertesa del context actual a una mena de camp de potencialitats. D’aquesta manera, i passant de puntetes per les principals causes d’aquesta incertesa, el debat va quedar -per art de màgia- desconflictivitzat.

 

Les contradiccions eren d’una innocència inusual: És legítim reflexionar sobre “la incertesa” quan la reflexió la promou el principal causant d’aquesta incertesa? No resulta almenys irònic reivindicar “la inversió en la incertesa” quan el principal motiu d’aquesta incertesa és precisament la falta d’inversió? I és realment necessari convertir, justament ara, “la incertesa” en l’enèsim eufemisme que amaga –sota el pretext de l’estalvi- un desmantellament clarament ideològic? El que no se li pot negar a ‘Un dilema’ és que va reobrir el debat, i de quina manera! En pocs dies l’exposició va ser interpretada per molts -entre els quals m’incloc- com un flagrant exercici d’hipocresia institucional. D’altres, en canvi, van defensar-ne la pertinència i van reivindicar per sobre de tot el valor de les obres triades, entre elles la rulot de Can Xalant. La CX-R no es va exhibir a la mostra com un projecte en si -molt encertadament he de confessar-, sinó que va acollir l’excel·lent treball -no em cansaré de repetir-ho – ‘Càmping, caravàning, architecturing‘ d’Ollé i Mataix. Però, com era d’esperar, i més enllà del seu contingut, la simple presència de la CX-R a la terrassa del Santa Mònica va ressuscitar el fantasma de Can Xalant. Mentre la gran majoria va considerar que la ubicació d’aquella rulot (en aquell pedestal i en aquell context) era un clar gest de desconsideració cap a la història recent de Can Xalant, d’altres van argumentar que la ubicació de la CX-R en aquell precís emplaçament era, per contra, una forma d’honrar el desaparegut centre de Mataró. Deu ser que s’honora també el cèrvol penjant les seves banyes a casa del caçador?

 

Un cop acabada la mostra, al gener del 2014, moltes de les preguntes que va suscitar ‘Un dilema‘ encara continuen obertes. El que està clar en aquesta història és que la CX-R, després del seu pas pel Santa Mònica, es troba novament en un dipòsit municipal. En un d’aquells magatzems on s’amunteguen carrosses pel Nadal i per la Festa Major. Allà, convertida precisament en allò que mai va voler ser, la rulot espera que algú la torni a treure a passejar. Voldria recordar-li al pròxim que decideixi fer-ho que en algun calaix de l’ajuntament de Mataró encara es poden trobar els seus permisos de circulació. Potser així, quan la CX-R torni a viatjar, almenys ho faci sense grues, ni camions, ni permisos especials.

 

CXR9

Trasllat de la CX-R al final de la mostra ‘Un dilema’ (Gener 2014)

 

CXR11

 

 

Pau Faus, 2014

 

 

L’Emoció Moral José Ramón Otero Roko

 

A l’anterior text que vam publicar a Arts Coming, Ètica de la Forma, insinuàvem la idea d’emoció moral com a proposta per evolucionar el concepte d’hàptica elaborat pel crític d’Art i anarquista Herbert Read. Una emoció moral que s’incorpori a l’aprehensió més primària de les creacions. Perquè tot i que l’Art ha estat abordat en el segle XX, i al XXI, des de tot tipus de categoritzacions tècniques, sensitives, culturals, la seva intencionalitat política s’ha disseminat en nombroses ocasions només com a vulgarització de les obres. El judici estètic corresponia al crític. El judici ètic, i el seu correlat en forma de discussió, a l’opinió pública, no compradora i moltes vegades no observadora de l’Art, en un procés accentuat des de la irrupció de la postmodernitat per la pregunta ¿qui som nosaltres per jutjar la moral de l’altre?

 

Comentaris

De moment no hi ha comentaris
Ja t'has inscrit?   Iniciar sessió