Carrito
0 productes
Veure cistella
L’Emoció Moral - José Ramón Otero Roko

A l’anterior text que vam publicar a Arts Coming, Ètica de la Forma, insinuàvem la idea d’emoció moral com a proposta per evolucionar el concepte d’hàptica elaborat pel crític d’Art i anarquista Herbert Read. Una emoció moral que s’incorpori a l’aprehensió més primària de les creacions. Perquè tot i que l’Art ha estat abordat en el segle XX, i al XXI, des de tot tipus de categoritzacions tècniques, sensitives, culturals, la seva intencionalitat política s’ha disseminat en nombroses ocasions només com a vulgarització de les obres. El judici estètic corresponia al crític. El judici ètic, i el seu correlat en forma de discussió, a l’opinió pública, no compradora i moltes vegades no observadora de l’Art, en un procés accentuat des de la irrupció de la postmodernitat per la pregunta ¿qui som nosaltres per jutjar la moral de l’altre?

 

Aquest complex d’indeterminació davant els dubtes que van sorgir després de la caiguda de diversos murs s’ha anat superant en una societat químicament làbil, a la qual, per mitjà de l’observació i deliberació dels assumptes públics, i l’art no és altra cosa que un assumpte públic, es tendeix a reequilibrar l’ecosistema ideàtic i a fer-ho més estable gràcies al fort contrapès d’un sector social amplíssim en què es discuteixen i es dedueixen totes les sinergies socials. El subjecte avui no va a on s’exposa l’art contemporani per admirar el seu preu sinó per a confrontar-se amb el valor del seu pensament.

 

Després podem explorar la tesi, ja veurem si correcta o no, de que estem en un procés en què el significat està recobrant la seva primacia sobre el significant. La discussió del valor estètic segueix sent complicada i és difícil decidir si ens trobem davant quelcom semblant als principis d’una democràcia creativa total, on ens poden seduir des de l’artista que copa museus i galeries fins a l’outsider que encara no ha arribat, o no ha volgut arribar, al mercat, com a l’inrevés, sumar-nos a l’elitisme i temptar-nos amb l’asseveració que tal multiplicitat impedeix que les creacions singulars es percebin com a tals i que l’allau de propostes està codificada de manera que abunda la repetició i escasseja l’originalitat. Segurament és la segona idea, a la que qualsevol es pot agafar en un moment de debilitat o afartament, la que és errònia, perquè en el fons la creació esdevé de la providència i menysprea que el lliure trànsit d’obres i pensaments, de formacions, d’anàlisi, de comunicació, sigui l’eina gràcies a la qual cada dia sorgeix més art que mai.

 

¿Però què ens diu aquest valor funcionalment estètic d’una altra gran part de l’art contemporani? Només una minoria arraconada pel curs de la Història, i que gaudeix impostant els trets identitaris d’una elit, sembla cridada a obligar les obres a neutralitzar-se de la seva transcendència a l’avui. Perquè el públic, qui dictamina els fracassos del “art per a un estil de vida”, sembla cada vegada més interessat en observar les creacions artístiques com a una contribució al debat en el qual participa a través dels carrers, les xarxes socials i els mitjans de comunicació online. No importen els càlculs basats en un número auri, importa que les obres ens discuteixin, ens donin suport, ens rebatin, ens serveixin com a un exemple que serà verbalitzat desenes de vegades a la vida de cada observador. Importa l’emoció moral.

 

1336035962603

El crit de Munch bat el rècord a una subhasta

 

El preu de l’obra influeix cada vegada menys en el seu valor. Tot i no veient les notícies a la televisió des de fa anys es pot sospitar que els grans titulars sobre sumes aconseguides a les subhastes, que van acompanyar la nostra adolescència fent-nos creure que l’art era inabastable, han quedat per als mitjans més sensacionalistes, o almenys a les xarxes socials i als agregadors online que un coneix no tenen cap rellevància i romanen visibles tan sols a les tertúlies del negoci de l’Art. El valor avui és el sistema d’idees que sosté l’obra. Per això l’Art s’ha entrellaçat entre tantes coses, no a raó d’una similitud estètica o d’una finalitat comercial que unifica el més dispar, sinó perquè volem establir vincles i comunicar-nos amb tot el que ens relacionem, perquè la bellesa és el vehicle de l’harmonia, i com dèiem a l’article anterior, l’harmonia és el vehicle de la justícia.

 

La bellesa moral renuncia a ser pragmàticament universalista. No valen els discursos d’aquesta altra concepció de la bellesa on els i les aspirants a Miss Univers demanen la Pau Mundial i un llibre de Coelho per portar-se a una illa al costat del seu gos Jurgen. Del que es tracta és de confrontar ideals i principis contra les praxis del costat fosc del món, aquest costat que exclou de la perfecció a gairebé tot i a gairebé tots. La bellesa moral és una part, una fracció d’un futur que intentem que s’anticipi. Una idea que té forma en aquestes tres dimensions, un acte que pretén convocar-se en assemblea al costat del seu públic .

 

Les emocions són identitats i la identitat és la base de l’Art. Per això quan parlem de bel·ligerància no estem proposant una guerra que no hagi lliurat ni una sola obra a la Història, el que passa és que aquestes batalles gairebé sempre s’han executat des de l’altre bàndol, en una jerarquia que no es podia discutir, on els exclosos, els no embellits, els no adulats per una harmonia imaginada, eren els oprimits, aquells, aquests, dels quals s’extreia i s’extreu la sal del seu esforç amb la qual pagar la posteritat. L’Art no és un privilegi , és un dret de tot aquell que tracta d’expressar-se amb justícia. I l’emoció moral preexisteix a qualsevol altre tipus d’emoció, perquè més enllà d’una plàstica, a la qual no ens podem agafar, ens proporciona el pòsit que ens acompanyarà la resta de la vida, la seva reflexió en forma de símbol, la seva interpeŀlació per absoldre’ns o condemnar-nos per haver o no haver estat a l’alçada del eidos immutable que fa al món inteŀligible.

 

José Ramón Otero Roko

Crític i poeta

http://afaltadelectura.es

 

 

 

L’Abecedari de Gilles Deleuze – S de Style

 

Història d’una rulot Pau Faus

 

En julio de 2009 se presentó el resultado del taller ‘We Can Xalant: Laboratorio de arquitecturas nómadas y autoconstrucción’. Fue durante la jornada de puertas abiertas que, como cada verano, cerraba el curso del centro Can Xalant de Mataró. Para los miembros del equipo que ideamos y coordinamos ese proyecto (Lucas Gilardi y Gustavo Diéguez del colectivo a77 de Buenos Aires, Cristina Riera de Trànsit Projectes y un servidor) se trataba de una celebración más que justificada. Se cerraba así un intenso proceso de trabajo de más de ocho meses que contó con la participación de una amplia variedad de artistas, agentes locales y colectivos vecinales. El objetivo de ‘We Can Xalant’ era construir un nuevo pabellón en el patio de Can Xalant, aprovechando al máximo los restos de la antigua obra ‘Xiringuito Mataró’ de Tadashi Kawamata, incendiada y destruida parcialmente un año atrás. Pero la gran novedad que el proyecto presentaba era sin duda la CX…

Ètica de la Forma José Ramón Otero Roko

 

L’emoció estètica, repetida com un mantra en l’organització social de l’Art, s’ha transformat en una forma de veto als valors comuns. El concepte, que originalment es deu al compositor Arnold Schönberg, en el seu llibre “Escrits d’una experiència musical” ( 1978 ), i que fa tres dècades donava compte d’allò que anava, en l’apreciació de les obres, més enllà del “contingent, tangible i relatiu”, avui és coartada d’una jerarquia cultural basada en interessos i arbitrarietats que sorgeixen precisament quan les espècies de la crítica i el compromís a Occident van semblar esgotades, i que restant-se del antagonisme via integració en el camp ideològic socialiberal, o via pura evasió, gràcies a la droga dura de la fi de la història, es retiren als espais ja designats com a institucionals, o sigui corretges de transmissió d’aquesta “emoció decorativa” dels rics i poderosos que es justifica a si mateixa sense requerir cap integritat.

Vostè està missing. “Usted está aquí”, de Daniel Cockburn José Ramón Otero Roko

 

De tant en tant un té el plaer de trobar una peŀlícula en DVD (que és aquest format gairebé tan bo com veure-la al cinema però amb l’avantatge que es converteix en un objecte important que es pot  donar i oferir-se com una cosa que mereix l’atenció de qui ignora la seva importància) que es torna més i més extraordinària a mesura que un la cartografia i la rememora. You are here (“Vostè es troba aquí”, Daniel Cockburn, Canadà, 2010), editada a la coŀlecció Sci-Fi Cults, del segell independent granadí Cine Binario, és un d’aquests títols de descobriment per a aquesta espècie precaritzada que són els gafapastas i per a aquesta classe apoderada que són els perroflauta, en aquesta crisi mestissa que ha acabat per fer-nos a tots proletaris i que no se’ns oblidi, amic, no tant hem arribat fins aquí per quedar-nos com ens han portat fins a aquest lloc per deixar-nos, mal que li pesi a algun/a donar-se per aŀludit/da.

Words with… Martí Peran (Part 2)

 

Words with… Martí Peran (Part 1)

 

Comentaris

De moment no hi ha comentaris
Ja t'has inscrit?   Iniciar sessió