Carrito
0 productes
Veure cistella
J(e m)’accuse - Rogelio López Cuenca

M’acuso de ser conscient de formar part d’un diàleg permanent amb una immensa herència cultural precedent, de creure que tota obra d’art deriva d’altres prèvies que forma amb elles un teixit, una xarxa, així com amb les seves contemporànies i amb aquelles altres per arribar.

 

M’acuso de creure que els llenguatges que habitem i som conformen un patrimoni públic −d’imatges, paraules i tota mena de signes−, de creure que cada “obra” és fruit, i provisional, d’un procés que no podem deixar de considerar coŀlectiu, en tant que es tracta de lectures, de diferents actualitzacions d’un codi comú.

 

M’acuso de creure que la base del que anomenem creació artística no és sinó la desviació de l’ús de la norma lingüística, i que des de la tradició oral a la contaminatio llatina o Pound, al collage i al muntatge, al Pop Art, al ready made… la paròdia, la manipulació, les recontextualitzacions, la cita, la ironia, l’intertext són els recursos en els quals es basa aquesta “creació”. I això és així no només en aquests casos i en el dels qui es reconeixen en aquesta tradició, sinó en tots, inclosos els d’aquells que defensen la ficció contrària a fi de preservar l’estatut que el senat i el poble (i el mercat!) confereixen a la figura del geni individual i a la seva obra.

 

Picasso

Ciudad Picasso – Rogelio López Cuenca, 2011

 

M’acuso d’indignar-me davant les campanyes de propaganda que recorren al tan popular mite de l’artista bohemi i les seves penalitats com a coartada per restringuir l’accés a les produccions culturals en un moment en què la tecnologia permet la lliure circulació i intercanvi. I m’acuso de veure aquesta ofensiva com a part del procés general de privatitzacions que exigeix ​​el sistema d’explotació capitalista globalitzat: liquidació de tot tipus de béns i serveis públics, inclòs −com no!− el coneixement, reduït a mercaderia, en benefici dels propietaris i els intermediaris i a costa de l’empobriment general.

 

M’acuso de creure que els grans propietaris utilitzen els nois com a coartada per conservar els seus privilegis, de creure que la immensa majoria dels artistes no obté beneficis dels drets d’autor −o que aquests són irrisoris− i que el que aquí està en joc són els grans guanys generats per la indústria de l’oci −el cinema i la música comercials: best-sellers, hits, blockbusters, èxits de taquilla… que del que en realitat s’està parlant és del control per part de les corporacions del mercat de les comunicacions. Una tela més del mur, de la reixa, les tanques, les barreres de lleis que aixequen per tot arreu per a mantenir la xusma a ratlla i separar els rics dels pobres, als solvents dels indesitjables, i estendre el camp de l’exclusió.

 

M’acuso de veure que darrere les pressions que els gestors de la propietat inteŀlectual exerceixen sobre l’opinió pública i els governs per reforçar el control sobre la cultura “dins de l’actual model social i econòmic”, hi ha un reconeixement implícit del imperible d’aquest model i ordre. I m’acuso també de distingir entre una xarxa sense fil i desalambrar: que allà on ells veuen només màquines de fer diners, altres veiem l’ocasió per a la lluita i el joc, és a dir, per a la vida.

M’acuso de veure en la criminalització i persecució de la circulació i la còpia, símptomes de que estem en un moment de transició de la cultura de masses en què és possible el desenvolupament de noves formes de cultura popular: coŀlectiva, polifònica, multiforme, polièdrica, desjerarquitzada, reticular, excèntrica, horitzontal, rizomàtica, processual i en constant reescriptura, (auto) qüestionament i transformació.

 

du_calme_1632010

Du calme – Rogelio López Cuenca, 1994

 

Em reconec interessat i partidari de l’experimentació de cert tipus de pràctiques artístiques que podríem anomenar comunistes, amb perdó, o, si es vol, comunalistas o comunitaristes, o socials, o públiques, en el sentit de distingir per la seva vocació, entre altres coses, per fer societat −això és, el territori del debat, del diàleg, el dissens, del conflicte també; treballs que no són sinó una relectura de cites, visuals i verbals, extretes de textos preexistents i que, al seu torn, passen a formar part de narracions més àmplies, que les inclouen i que les desborden. I m’acuso de veure en aquests desbordaments, exemples d’altres maneres de fer, relacionats amb altres maneres de fer polis, en el sentit de desenvolupar un tipus radical de democràcia.

 

M’acuso finalment de somiar, d’imaginar maneres de resistència en companyia d’altres, també de no ignorar que tot això sona a wishful thinking, que dic noms més que gastats, de repetir paraules amarades per la saliva d’altres, de saber que el motor d’aquest desig no és sinó el desig mateix, bregat en mil fracassos, traïcions, desenganys… M’acuso de saber que aquest amor no és el primer i no obstant això i malgrat tot estimar-lo.

 

http://www.lopezcuenca.com

 

 

Creació Política Levi Orta

 

bush2

Picasso Opening Rogelio López Cuenca

 

Parkour a l’art actual – Apropiació

APROPIACIÓ. L’art i el disseny, mitjançant l’estratègia de l’apropiació, extreu objectes, imatges i textos del seu context cultural i els trasllada gairebé sense modificar a un altre. D’aquesta manera adquireixen un nou significat. Mitjançant la repetició, còpia o incorporació directa d’una imatge, l’autor també qüestiona les nocions d’originalitat i autenticitat.

Comentaris

De moment no hi ha comentaris
Ja t'has inscrit?   Iniciar sessió