Carrito
0 productes
Veure cistella
Indisposició general. Assaig sobre la fatiga - Martí Peran

Així com el capitalisme industrial produïa mercaderia amb valor de canvi i el capitalisme postfordista es va orientar cap a la producció de subjectivitat, avui la plusvàlua es concentra en l’autoproducció d’identitat. S’ha imposat la lògica del subjecte de l’autoexplotació, ocupat en si mateix a temps complet. La retòrica de l’emprenedoria i la publicitat ideologitzada són inequívoques: Do it Yourself; I am What I am. Aquesta nova consigna productiva –fes-te a tu mateix– provoca una hiperactivitat nerviosa generalitzada. A cada moment ens trobem amb l’obligació de prendre infinites petites decisions en tots els àmbits (laboral, emocional, social…) que suposadament ens consignen i ens dispensen visibilitat, però que s’han convertit ja en la nova força del treball: no clausuren res i garanteixen el benefici generat per l’acció constant de la in-quietud. El subjecte s’ha confós amb el moviment incessantde la seva alienació.

 

La vida hiperactiva és el paradigma de la pobresa d’experiència atès que comporta un excedent deficitari: tenim moltes experiències però quasi totes són banals. I Like. La conseqüència d’això ha estat reconeguda amb diferents enunciats: vida nua (G. Agamben), vida danyada (S. López Petit), esgotament (P. Pál Pelbart) societat del cansament (B. Ch. Han), corrosió del caràcter (R. Sennett), fàbrica d’infelicitat (F. Berardi), societat depressiva(A. Ehrenberg). La fatiga i el dolor provocatsper l’autoexplotació són, així, inevitables. La conseqüència automàtica d’aquesta Indisposició General és la societat medicalitzada amb la intenció de restablir la productivitat. Però, en comptes de representar una condició patològica que ha de ser corregida a fi de tornar a l’espiral insensata de la producció, la fatiga també pot representar l’ocasióper al despertar de la consciència; el punt d’inflexióa partir del qual s’inicia un procés emancipatori.La fatiga és l’instant d’aturada i pausa, el momentdel «cansament capaç» (P. Handke) amb què comença el sabotatge. La fatiga esdevé així –en qualitat de revolució molecular– l’inici d’una vagaque polititza el malestar.

 

Si en l’àmbit de l’enginyeria la fatiga designa la disminució de la resistència dels materials sotmesos a un esforç reiterat, en l’esfera de l’enginyeria social la fatiga pot representar «la reivindicació esgotada del cos individual que reclama el dret al descans social» (R. Barthes). Amb la fatiga, la hiperactivitat es transforma en mera producció d’aturament. En la negativa a la producció que suggereix la fatiga s’obre el principi alliberador de la des-educació i la des-programació. En l’aparent neutralitat de la fatiga descansa la promesa, quieta, de tota la diversitat possible. Tanmateix, aquest elogi de la fatiga, emparentat amb les apologies de la mandra, de l’anonimat, de la desaparició i de la inacció, instal·lala fatiga, en l’horitzó de l’experiència contemporània, en una posició que transcendeix la que temps enrere va ocupar la malenconia, la ciència pitjor traduïda.

 

Ara bé, com convertir aquest argument en una exposició? Com articular una situació capaç d’ordenar estèticament aquests continguts? Cal formalitzar aquest cansament? Aquests petits reptes, propis d’un camp disciplinari cada dia més empobrit, no comporten potser la pregunta de per què fer una exposició? Davant aquests inconvenients, renunciem a il·lustrar un ideari i a exposar un discurs que no anhela en absolut adeptes incondicionals. I tot i així, no suposa això un simple I don’t like que reingressa a l’espiral de la nostra mobilització? Fins i tot, totes les modalitats d’allò blanc i silenciós van ser banalitzades. Gairebé només ens queda l’opció d’elaborar un Índex, una col·lecció de rastres i marques que apunten cap al secret que rau a l’interior de totes les vides.

 

Parlem per a una minoria amb vocació majoritària. I no per la raresa del nostre argument, sinó per la simple raó que no pertanyem al lumpen que ha d’ocupar-se, encara, de la producció de mercaderies, o que, en el pitjor dels casos, són exclosos de tota acció productiva i han d’ocupar les seves vides en la mera supervivència. Aquesta veritable majoria ja ha estat definitivament abandonada. Parlem des del gros minoritari, regulat perquè sigui suficient i estable, que contribueix al flux de capital i a la renovació de les formes de producció.

 

sinead

Flying – Sinéad Spelman

 

Parlem per als qui sempre és diumenge, en la pitjor de les seves accepcions: temps buit que s’ha d’omplir mitjançant decisions aparentment lliures que, si es resolen adequadament, ens complauen i ens re-constitueixen. Però aquest diumenge crònic ja no ens pertany. Parlem per als qui, en realitat, mai no disposem de temps lliure ja que diàriament estem sotmesos a l’obligació d’exercir aquesta suposada llibertat d’actes per a l’autorealització. I no hi ha descans. No pot haver-n’hi. La màquina egocèntrica no pot aturar-se: feixos de colors vius en moviment continu sense exterioritat se succeeixen a l’espai de la connexió perpètua.

 

El treball tradicional va desaparèixer en benefici d’aquesta nova ocupació, capaç de traduir-se en innombrables petits actes d’allò més diversos, abans que res, mitjançant l’exercici expandit de les «passions mediàtiques» de la xerrada i la curiositat (P. Virno). L’acció (pseudo)comunicativa a través dels dispositius tecnològics o el desplegament d’una curiositat afamada de no-res han camuflat l’alienació, convertida en quelcom suposadament constituent. La possibilitat d’ocupar-nos constantment en nosaltres mateixos, prenent la paraula a l’esfera hiperreal i consumint tota mena de productes ociosos, és el que, en realitat, ens fa productius. Gravitant desorientats al voltant del nostre buit, som la nova força productiva. Declaració de guerra contra el món per prendre posició diàriament. Seguim les regles del joc sense dir ni piu. Aquest diumenge etern serà profitós. Feu el que vulgueu; digueu el que us plagui. La promesa de l’autorealització i l’exigència d’una visibilitat organitzen la mobilització del desig fins a convertir-lo en treball. Així creixen les circumferències del jo, com una taca regular indiferent, des del més íntim fins a la nostra identitat institucional, tot generant suculents beneficis. Cada gest digital genera plusvàlua. La nova norma ha calat i ja som empresaris de la nostra força de treball, obcecats a emprendre’ns com a projecte. Tots contra tots a l’emboscada d’una vida pròpia. Allò que semblava que no tenia res a veure amb el temps alienant i que crèiem que conformava la nostra vida autèntica –ocupar-nos de nosaltres– s’ha posat tot sencer a treballar, i a temps complet. Cada emprenedor és una molècula mobilitzada del capital entre una multitud d’altres molècules en competència recíproca. Les consignes guerreres estan inscrites en cada obstacle que s’ha d’esquivar per assolir l’únic i axiomàtic objectiu de la (bio/post)política: construeix-te a tu mateix i fes-ho per tu mateix.

 

El resultat d’aquesta hiperactivitat abstreta és, en primera instància, la traducció de la vida en la fenomenologia d’un estat de nervis. En segon lloc, una vegada l’ocupació permanent que promet i posposa felicitat esdevé insuportable, arriba la fatiga i l’aturada obligada. Finalment, per restablir l’ordre, apareix el diagnòstic dictat per una societat terapèutica que facilita el dopatge necessari per reingressar a la lògica productiva.

 

La sobreabundància de mitjans i maneres per emprendre’ns obre un espai d’excitació permanent. La potència tecnològica multiplica els fòrums on es pot endegar una forma d’aparició. Els nostres amics es multipliquen proporcionalment a la nostra capacitat d’(auto)producció; però la tasca s’ha de consumar a l’interior d’un etern retorn del mateix; a cada jornada i novament. La cadena de muntatge no va ser jubilada sinó que, per contra, resta connectada a temps complet per garantir-nos la possibilitat d’aparèixer i re-aparèixer. Perquè aquesta demanda insaciable pugui ser satisfeta és imprescindible cultivar una creativitat ingent, amb llicència per a la còpia i el reciclatge. No importa que l’autoproducció sigui postproduïda si manté indicis d’originalitat versemblants. Aquest és l’ordre de les coses, excitat i exigent, per al nou «cognitariat» (Bifo). Tot sembla benèvol i, tanmateix, malgrat la constància d’aquesta activitat nerviosa, cadascú «sap de si mateix que no és ell mateix» (Tiqqun). El bucle que semblava interminable assoleix el punt del col·lapse estímul i de vàlvules cansades.

 

L’autoexigència que, malgrat la seva enorme creativitat, no pot aturar-se en cap representació és esgotadora i ens fa emmalaltir. La fatiga de ser un mateix (A. Ehrenberg) enfosqueix per a tots. Però el cansament no gaudeix de cap condició de dret. Des que la modernitat salvífica va considerar intolerable abandonar-nos a viure en un formiguer sense sentit, la cultura es va fer hospitalària per pal·liar-ho. Des d’aleshores, i davant l’inevitable increment de la fatiga, es va fer imprescindible organitzar el dispositiu necessari per garantir la producció i la rendibilitat. Els ressorts fonamentals d’aquest dispositiu són d’ordre discursiu i d’ordre farmacològic. En l’ordre del discurs, qualsevol disturbi ocasionat per l’automobilització és víctima de diagnòstic fins a reconèixer-lo com una patologia susceptible de tractament. La depressió i les innombrables alteracions psíquiques conformen avui el vocabulari d’un gènere emergent de la nova literatura política. En l’ordre farmacològic, la indústria dels estimulants, somnífers i antidepressius ha aconseguit uns índexs de creixement proporcionals al benefici de l’autoexplotació massiva. És el manament econòmic derivat del rigor de la ciència, i així ho sosté de manera impecable la psiquiatria que s’enfronta a l’evidència del malestar: hem de retornar, després del tractament, a l’òrbita feliç de l’autoproductivitat.

 

 

La gestió farmacològica és fonamental per mantenir la suficient massa de força de treball en actiu. El sanejament i l’aparent curació de la fatiga induïda per l’automobilització estan investides per la mentida d’una necessitat ineludible. No importa que el tractament esdevingui crònic si això garanteix la rehabilitació de les habilitats creativoproductives que es consideren naturals en un subjecte lliure i somiador de si mateix. L’altíssim percentatge de població sotmesa a la ingesta quotidiana de píndoles es considera legítimament reparador per al benefici col·lectiu. Així com ningú no interpreta que sigui antinatural corregir els defectes de la visió mitjançant unes simples lents adaptades, tampoc no és il·lícit recuperar l’energia imaginativa i productiva mitjançant estimulants químics especialitzats per a cada suposat defecte del nostre engranatge mental.

 

La fatiga no és tolerada perquè no és admissible renunciar a qualsevol necessitat, objectiu o significat quan se’t brinden totes les oportunitats. Davant aquesta negativa a la possibilitat d’exercir el cansament, s’imposa una primera reacció hercúlia: suportar totes les (auto)representacions del món a collibè (G. Didi-Huberman). Amb l’aparença de restablir l’acció productiva, el dret a la fatiga aflora primer d’una manera paradoxal: mitjançant el mateix desgast fins a l’extenuació de totes les opcions d’acció. L’esgotat es reivindica, en primer lloc, com el que «esgota totes les possibilitats» (G. Deleuze), ja sigui per mitjà de l’excés de parla desarticulada que ja no ens defineix o per mitjà de la multiplicació del text en un esdevenir infinit incapaç de tancar qualsevol significació. L’exigència d’hiperactivitat restableix la seva funció ordinària i converteix el pànic en la porta d’ingrés al desmesurat absolut. No es tracta d’una reedició de l’experiència sublim que obstrueix l’alè, sinó que continuem en actiu, probablement medicats, però ara d’una manera tan radical que la nostra acció esdevé irreconeixible: ja no significa res ni pot incorporar-se de manera productiva a cap conversa entre competidors ansiosos. A l’interior del pes de tot, ningú no pot distingir la diferència amb la qual suposadament ens singularitzem i amb la qual s’institueix el valor. El discurs inabastable no és atractiu; no construeix pauses de consum. Ningú no pot perfilar-se fent ús de tot; va contra les regles elementals de la distribució que sosté la mobilització general. Avui, al contrari del que suposàvem, la pulsió acumulativa adquireix el caràcter d’una resistència.

 

Per suportar el món sencer a collibè no cal un cos sa. Al contrari, el cos saludable, sotmès a la disciplina de l’exercici diari i l’embelliment, és precisament el cos semiòtic que funciona millor en la lògica de l’autoproducció. La il·lusió del bon cos és l’epicentre de la posteròtica del selfie que no requereix cap tocament. En lloc seu, el cos de l’esgotat és un cos literalment abocat sobre l’espai fins a extenuar-se, ocupant-lo per complet, suportant-lo tot sencer, fins als seus últims racons. Per encarnar la voluntat de no aferrar-se a res, de no aturar-se a cap lloc que pogués emmarcar-nos, cal esgotar l’espai fins a devastar-lo. Si el capital és un procés flexible que alterna l’agenciament i l’alliberament de territoris per cultivar els seus guanys, la fatiga, per contra, és la dansa lenta de la terra cremada. Per això la fatiga, a diferència de la passivitat malenconiosa, suposa una performativitat. El cos també és la mesura i el primer camp de batalla per al gènere esgotat. Però així com l’autoexplotació ens obliga a multiplicar i a renovar les nostres disfresses de manera persuasiva, el cos esgotat és, a més de cos tacat a cada impostura, un cos que taca amb el gest mínim de la seva acció malaltissa i compulsiva. No s’autoprodueix sinó que es repeteix i es reprodueix. El gest repetitiu i reiterat, de nou, apareix com a anòmal. La repetició desatén la consigna de l’interès. Aparèixer sempre de la mateixa manera no és un aparèixer atractiu que estimuli l’intercanvi i la transacció simbòlica. El ball reiterat de l’esgotat és un cos que es balanceja sobre si mateix; és el cos d’un boig. Ningú no reconeix el motiu del seu moviment que, per pacífic i insignificant, esdevé sinistre. La fatiga exhibeix un cos quasi irreductible al diagnòstic. No es pot interpretar quan es mou, de la mateixa manera que desorienta quan, a l’altre extrem dels modes d’esgotament, es mostra incapaç.

 

sinead4

Sinéad Spelman

 

Es desconeixen les causes de l’anomenada síndrome de fatiga crònica, amb la qual s’assenyala els cossos incapacitats. Només es determina que és una patologia estranya per ponderar l’estranyament que produeix en la lògica triomfant de la hiperacció. El vitalisme va néixer de l’esforç de l’esguerrat per normalitzar-se (P. Sloterdijk). És incomprensible una vida aturada en la seva incapacitat. El dolor és pura mandra per a la mitologia de la salut. El món de les oportunitats fins i tot regala la possibilitat de convertir la pròpia por a una vida empobrida en matèria productiva. Qualsevol pot edificar la seva identitat sobre les seves ruïnes i els seus desenganys; és un autoretrat atractiu si s’encerta la distància adequada entre l’irònic i el cínic. Però també hi ha un dolor que converteix la vida en el desafiament de viure-la en la seva impossibilitat (S. López Petit). La vida danyada per si mateixa, obligada a produir-se, no admet cap tractament que la sani sinó que, per contra, ha de despertar a la senda estreta del seu malestar. El dolor i el deteriorament del cos, lluny de contenir una paràlisi innòcua, poden representar una aturada faedora, un triomf ocasional contra la perversa proclamació de l’autogestor sobreexcitat i responsable del seu destí. És un dolor operatiu en la seva mateixa negativitat. Un dolor que, en produir una baixa, esborra les certeses, elimina el repertori que ens ofereixen per significar-nos i el reemplaça ocupant-ne el lloc ell mateix. Tota la matèria primera que hauríem de combinar i recombinar per resoldre les nostres maneres fluctuants d’aparèixer queda reduïda al dolor estès del malestar.

 

Instal·lar la vida en el malestar no és una malaltia. És una manera d’estar mal ubicat a l’escenari que ens imposen. El malestar renega de qualsevol quefer acordat amb les premisses de la producció d’identitat. La fatiga ens amaga. En comptes d’obeir la consigna de l’autoexhibició, el malestar assenyala una modalitat d’ocultament, un èxode concebut com a sostracció activa. Res no és menys passiu que una fuga (P. Virno). La fatiga no és malenconia contemplativa. És una vaga de la vida que l’emancipa fugint de si mateixa. La fatiga és un desfer mitjançant tedi teràpia; l’acció possible que corregeix la nostra ineptitud per a la quietud completa. Quan la lògica de la producció ha penetrat en la vida per fer-la tota rendible, ja no és possible il·lusionar-se amb la suspensió del voler. La vida vol, encara que només vulgui desaparèixer. Quan cadascú de nosaltres s’ha convertit en l’eix de rotació del rendiment de si mateix, només queda l’opció de trair la centralitat del subjecte i desplaçar-lo fora per mitjà de gestos radicals. Cal sotmetre la vida a la prova d’impossibles: fer el no-res o aixecar la mà contra un mateix (J. Améry) com a altres formes de (mal)estar; les úniques veritablement asimètriques davant la nostra omnipresència aclaparadora. La millor lluita és la que es fa sense esperança.

 

P42_030315_cat

 

La manera de fer no-res només és factible mitjançant l’acceptació literal que, fins i tot això, podria no fer-se (H. Melville). No és que ja no puguem fer res, sinó que ens veiem obligats a refer-nos constantment. Som creadors d’una falsa autoedició que està condemnada a recombinar sempre el mateix. El repertori de receptes és ingent però limitat. El vintage és nou per garantir que ningú no aturi el procés. Fer no-res per combatre’ns com a força alienant és tan fràgil com deixar de fer segons allò prescrit quan tot està prescrit o tan superficial com reduir l’acció al desplaçament subtil d’allò que, en comptes de patir la inquietud permanent, ja semblava aturat.

 

La minúscula possibilitat de fer el no-res es distingeix de la producció en la mesura que pertany a un temps llarg, aliè a la immediatesa del balanç de resultats i capaç de diluir els actes fora de la lògica del consum i l’eficàcia. Aquesta altra dimensió del temps és també l’horitzó que permet ferir la vida per pensar-la més enllà de si mateixa. Si és legítim redefinir la violència per salvaguardar-nos, podem aplicar-la sobre nosaltres mateixos com a mitjà radical per destituir-nos. No es tracta d’una vulgar aniquilació, sinó de l’extinció de la nostra força alienant. En la longitud estranya d’aquest altre temps no despunta la mort, sinó un espai ignot que somnia retornar la vida al cos jacent.

 

 

 

Marti Peran, 2015

 

 

Comentaris

De moment no hi ha comentaris
Ja t'has inscrit?   Iniciar sessió