Carrito
0 productes
Veure cistella
Ètica de la Forma - José Ramón Otero Roko

“Tot el que hi ha de valuós a la història humana -les grans realitzacions de la física i de l’astronomia, de la medicina, de la filosofia i l’art, dels descobriments geogràfics -han estat obra dels extremistes. Dels qui van creure en l’ “absurd”, es van atrevir a intentar el “impossible” i, davant la reacció i la negació, van cridar: eppur si muove!

Herbert Read . Crític d’art i anarquista anglès

 

L’emoció estètica, repetida com un mantra en l’organització social de l’Art, s’ha transformat en una forma de veto als valors comuns. El concepte, que originalment es deu al compositor Arnold Schönberg, en el seu llibre “Escrits d’una experiència musical” ( 1978 ), i que fa tres dècades donava compte d’allò que anava, en l’apreciació de les obres, més enllà del “contingent, tangible i relatiu”, avui és coartada d’una jerarquia cultural basada en interessos i arbitrarietats que sorgeixen precisament quan les espècies de la crítica i el compromís a Occident van semblar esgotades, i que restant-se del antagonisme via integració en el camp ideològic socialiberal, o via pura evasió, gràcies a la droga dura de la fi de la història, es retiren als espais ja designats com a institucionals, o sigui corretges de transmissió d’aquesta “emoció decorativa” dels rics i poderosos que es justifica a si mateixa sense requerir cap integritat. Xarxes d’interessos que tantes vegades propugnen un art aparentment evolucionat, però interiorment conservador, bastard del pensament tou, explicant-se amb més fortuna en relació amb les tradicions i els capricis que en correspondència amb l’avenir.

 

Herbert Read parlava a L’Educació per l’Art ( 1942 ) d’una concepció que no va percebre el neoliberalisme i que ha tingut un cert èxit a la crítica i a la pedagogia. Es referia a l’hàptica com a la manera de designar totes aquelles emocions que no provenien d’allò visual o auditiu en la comprensió i en la realització de les obres artístiques. L’hàptica, la ciència del tacte, s’havia de fomentar com un autoaprenentatge a les escoles des de la infantesa i havia d’incloure també l’aprehensió ètica dels treballs. L’artista estava cridat a relacionar-se d’una manera sensitiva amb els materials, amb les textures, amb els instruments. El públic podia establir un vincle amb la materialitat de les creacions que se li mostraven. Als museus i a les galeries s’animava a entrar a tocar les coses, a participar de la seva existència, a sentir-les i a considerar-les part d’aquest món.

 

Per contra l’emoció estètica en el seu procediment actual, una idea aliena a Read que preferia el terme molt més proactiu i menys impostat de ‘sensibilitat’, esdevé d’allò visual i auditiu fortament condicionat pels límits que imposa la ideologia dominant. L’obra es converteix en el que sentim d’ella, el que hem de veure en ella. L’emoció és, contràriament a Schönberg, territori d’allò contingent, del tangible, del relatiu, aïllada del seu estatut de causa i conseqüència del comú. Una hegemonia de certes formes productives supeditada a l’ ‘import’, al preu de mercat, sotmesa a una raó arbitrària aposentada en un cos social que la reverencia, però que l’ignora, o que trafica amb ella, per a què el seu producte, el seu valor, sigui el seu cost.

 

Potser el repte per estendre l’hàptica readiana és fer racional la bellesa, segurs que no podem, i no ens correspon, conquerir aquesta idea plenament, però conscients que com més avancem en aconseguir que la lucidesa il·lumini el que veiem, sentim i toquem, estarem més lluny del perill de la suggestió i d’una concepció de la vida alienada. La bellesa podria ser una síntesi de categories morals. Per contra, el públic avui troba belles les coses en raó d’un significat que sovint desconeix perquè li ha vingut donat com a “normal”, inqüestionable, i roman amagat en algun racó tèrbol dels instints. Allò que ens cosifica moltes vegades sembla bell perquè formem part d’una societat i una cultura que ha marcat les nostres premisses ètiques i les nostres pulsions intuïtives. I com més capaços siguem de sotmetre assenyadament al nostre judici el que percebem, més a prop estaran els objectes dels sentiments, els conceptes ideals de tenir algun sentit a les nostres vides.

 

La forma és una manera de l’ètica. La nota, el color, la superfície  l’interior, el contorn, la lletra, són filles d’una aprehensió d’un món que es fa lloc en una estructura que les configura i que és la que, per damunt de tot, ens fa exclamar el que ens agrada i el que no ens agrada. Perquè aquesta estructura parla per nosaltres, ens dota de coherència interna, encara que estiguem doblegats a un relativisme infinit, ens condueix mentre aconsegueix romandre invisible a la nostra consciència. És la trama que divideix el món entre el rellevant i l’irrellevant, com si alguna cosa no ho fos. Embelleix les cadenes, quan la servim, o ens allibera d’elles, quan ens pertany.

 

Herbert Read deia que “l’art ha de ser la base de tota educació ja que proporciona un coneixement instintiu de les lleis de l’univers i un hàbit o comportament en harmonia amb la naturalesa“. Les paraules harmonia i naturalesa dites per un anarquista, a partir de l’educació, ens fan reconèixer que el idealisme no és irrealitzable, sinó irrealitzat. Què impedeix que l’art sigui la mesura de la societat? I l’ètica la mesura de l’art, si la justícia és el disseny íntim de l’harmonia? Per què ha de ser impossible l’ ‘emoció moral’? Quina és la raó per a continuar confosos per formes que són un reflex del que impugnem?

 

José Ramón Otero Roko és crític i poeta 
www.afaltadelectura.es

L’Emoció Moral José Ramón Otero Roko

 

A l’anterior text que vam publicar a Arts Coming, Ètica de la Forma, insinuàvem la idea d’emoció moral com a proposta per evolucionar el concepte d’hàptica elaborat pel crític d’Art i anarquista Herbert Read. Una emoció moral que s’incorpori a l’aprehensió més primària de les creacions. Perquè tot i que l’Art ha estat abordat en el segle XX, i al XXI, des de tot tipus de categoritzacions tècniques, sensitives, culturals, la seva intencionalitat política s’ha disseminat en nombroses ocasions només com a vulgarització de les obres. El judici estètic corresponia al crític. El judici ètic, i el seu correlat en forma de discussió, a l’opinió pública, no compradora i moltes vegades no observadora de l’Art, en un procés accentuat des de la irrupció de la postmodernitat per la pregunta ¿qui som nosaltres per jutjar la moral de l’altre?

 

Vostè està missing. “Usted está aquí”, de Daniel Cockburn José Ramón Otero Roko

 

De tant en tant un té el plaer de trobar una peŀlícula en DVD (que és aquest format gairebé tan bo com veure-la al cinema però amb l’avantatge que es converteix en un objecte important que es pot  donar i oferir-se com una cosa que mereix l’atenció de qui ignora la seva importància) que es torna més i més extraordinària a mesura que un la cartografia i la rememora. You are here (“Vostè es troba aquí”, Daniel Cockburn, Canadà, 2010), editada a la coŀlecció Sci-Fi Cults, del segell independent granadí Cine Binario, és un d’aquests títols de descobriment per a aquesta espècie precaritzada que són els gafapastas i per a aquesta classe apoderada que són els perroflauta, en aquesta crisi mestissa que ha acabat per fer-nos a tots proletaris i que no se’ns oblidi, amic, no tant hem arribat fins aquí per quedar-nos com ens han portat fins a aquest lloc per deixar-nos, mal que li pesi a algun/a donar-se per aŀludit/da.

Comentaris

De moment no hi ha comentaris
Ja t'has inscrit?   Iniciar sessió