Carrito
0 productes
Veure cistella
DANI MONTLLEÓ I L’ANTI-IDENTITARI - David G. Torres

A una foto de The Who, amb cara d’adolescents, Pete Townshend apareix amb una camisa color safari amb llunyanes referències militars (les solapes a les espatlles i el color) plena de logos i medalles. A una altra fotografia, una mica posterior, encara que en blanc i negre, Keith Moon, bateria de The Who, posa entre motos Lambretta amb un jersei de coll de cigne en què apareixen escrites les lletres POW. POW són les sigles per designar i identificar a presoners de guerra. L’estratègia de The Who era primigènia pel que fa a les estratègies que anys més tard van dur a terme els primers punks de Londres a la barreja de logos, medalles o sigles que anirien des de la A tancada en un cercle de l’anarquisme fins a l’esvàstica. L’objectiu, llavors, era desarticular tots els signes, treure’ls de context. Una estratègia molt Détournement situacionista i molt Dadà.

 

Tots ells són referències (explícites en el cas de les fotografies de The Who) d’una petita peça de Dani Montlleó que ve molt al cas per pensar sobre qüestions relatives a la identitat: Otto-Bloch “La Camisa Townshend” (està clar ara el de la fotografia). La peça de Dani Montlleó és un petit ninotet de quinze centímetres d’altura que ha produït per Arts Coming. A més de no tenir cap (el que el converteix en una mena de prototip o uniforme) destaca que, en l’equivalent del tors, l’esquena i els braços, està ple de logos i sigles. Està híper-etiquetat. Amb una peculiaritat, la majoria de les etiquetes han servit a diferents règims per designar diferents tipus de persones excloses, recloses, marcades i apartades socialment: dona jueva corruptora de la raça; gitano delinqüent; polonès políticament perillós i reincident; jueu homosexual; espanyol republicà i fins a més d’una quinzena de logos.

 

the_who-758f2

 

“La camisa Townshend” és la del “super-discriminat”, aquell que conté totes les identitats repudiades, les identitats fabricades per El Mateix i relegades als marges. La identitat aquesta cosa que diferencia clarament entre el mateix i l’altre. I l’alteritat, el que queda al marge, el que no vol ser representat però es representa i es margina.

 

La peça de Dani Montlleó és un al·legat a la diferència, la vigència del qual en aquests temps en què noves formes empenyen cap a la uniformitat és inquietant.

 

 

Publicat per A-Desk el 14 de setembre del 2013

 

 

Doppelgänger Golfinger (Arquitecte i “Villano”) Dani Montlleó

 

Acumular objectes o preservar el coneixement? David G. Torres

 

La gran majoria dels crítics d’art i comissaris defineixen el seu perfil professional justament com a crítics d’art i comissaris d’exposicions. Jo mateix ho faig així. És una convenció. Però una convenció plena de múltiples contradiccions. Sembla que hi ha un ampli consens en el fet que, quan es col·labora en qualitat de comissari amb una institució, cal abandonar la crítica d’exposicions. Com si calgués ocultar els veritables motius de criteri que duen a valorar unes coses i desestimar-ne unes altres. Això permet entreveure la sospita constant que el crític/comissari actua sota interessos que no sempre tenen relació amb el criteri, la valoració, el discurs o la investigació. D’aquesta manera, l’activitat de crítica/comissariat queda connotada com lligada a la política, en el seu sentit més administratiu, és a dir, com una activitat regida per una sèrie d’incompatibilitats. Encara que s’acostuma a considerar com a necessitat…

Comentaris

De moment no hi ha comentaris
Ja t'has inscrit?   Iniciar sessió